El proper divendres 27 de Maig, doble concert de rock a Boca Nord
Farem el concert amb les projeccions de Viscepatik i !Me
Més info a http://www.bocanord.cat/2016/04/19/triulet-lubianka/

 


Concert aquest divendres 11 de març a les 21h de presentació del disc “Astupèndur” a la sala Noble del Convent de Sant Agustí
Preu: 5€
+ info
http://conventagusti.com/blog/2016/03/04/muisca-triulet-presenta-astupendur/

Els integrants de Triulet són els músics Miquel Ferrés, Gerard Rosich i Ignacio Lois i Jérôme Leytier (els dos primers ex-membres dels Ivo Naïf i col·laboradors en nombrosos projectes de l’escena de Barcelona). Actius des de 2006, Triulet va establir les bases del seu so: un rock experimental àrid i fosc, gèlid sense ser abstracte, que juga amb la mètrica i que passa planejant per sobre del rock còsmic, de cert so abrasador dels 80 (Swans, Fugazi) i del post- rock de fa una dècada, per constituir una proposta singular, equidistant de Bartok, de Lovecraft i d’una banda sonora macabra. El 2009, Triulet fa un salt amb el seu següent projecte: la col·laboració amb l’activista, antropòleg, performer i poeta punk, Gerard Horta. L’associació Triulet-Horta va engendrar la Balada de l’holandès Errant, un espectacle que fou representat en directe durant un parell d’anys. Es va portar a terme una gravació publicada en CD que recull amb bastant fidelitat la força del directe (Discmedi 2013). És un disc, de gènere amfibi i conegut com spoken word, que suposa un acte apassionant d’alquímia. La poesia d’Horta i la música de Triulet invoquen alguna cosa molt més gran que la suma dels dos components. La fusió amb la poesia d’Horta té l’efecte de ressaltar les arestes i la bilis de la música de Triulet, mentre que el rock fantasmal de Triulet li dóna a la poesia d’Horta un to encara més amenaçador i apocalíptic. La història de Triulet encara té un tercer capítol, aquest contemporani, possiblement més apassionant. Durant els darrers dos anys, Triulet i Horta van començar a incorporar als seus directes un quart músic, Ignacio Lois, i l’Enric Casasses en qualitat de segon poeta. Els nous temes amalgamats amb els poemes de Casasses van suposar un nou pas de rosca en l’esperit de la banda i el material del qual es nodreix el seu tercer àlbum, Tira-li l’alè (Discmedi 2012), que es publica a l’octubre del 2012. És difícil definir què aporta l’imaginari i la personalitat de Casasses al so del grup. Certament una exploració més profunda del llenguatge, més entroncada amb les avantguardes i amb el mistèric. Amb Casasses, Triulet perd mala llet, crits i certa terrenalitat que, sens dubte, fa la part textual més accessible. No obstant això, guanya una foscor més subtil, còsmica, de vegades juganera i d’altres, increïblement espinosa i temible. Amb Casasses, la música de Triulet es transmuta en un metall experimental, molt més pesat i contundent. La seva proposta musical és més ferma i clarivident. Un cançoner hipnòtic i apocalíptic, amb punts àlgids com “Quadrat negre”, “La nit artificial” o “Oda a Espanya”.

Al 2014 publica l’àridmètric, que és el primer treball instrumental de Triulet, disc que s’inscriu dins la tradició del rock, però que també beu d’altres fonts musicals, com ara la música contemporània i la poesia. Els arpegis dels instruments (bateria, baix, guitarra) diuen les melodies, i alhora configuren les bases. Algun piano o altres guitarres apareixen en aquest conjunt de cants per acabar de definir-ne el to: àrid, cru i fosc; mètric, ballarí i juganer. I és que l’àridmètric és orgànic i gens abstracte. Gèlid i diürn, s’allunya dels formalismes, i rere una aparença obscura, va a la recerca de lluminositat. La música de l’àridmètric dóna les eines des de les quals Triulet inicia el diàleg amb la poesia (amb E. Casasses a Tira-li l’alè, Discmedi 2012, i amb G. Horta a la Balada, Discmedi 2013) i que va seguir desenvolupant amb Deborah Torres amb l’espectacle de dansa Suliloqui al 2014.

Suliloqui és un solo de dansa, música en directe i videoprojecció. La música juga amb l’harmonia, les formes i el temps i junt amb les textures i les projeccions mostren la nuesa del solo. Suliloqui indagava en el descobriment del JO i desvela com s’han constituït les idees sobre la dualitat ment/cos.  L’escenari és el rerefons a partir del qual tota corporeïtat es troba immersa. És com el món que marca els límits de tot moviment però alhora permet que qualsevol cos es mostri. Suliloqui és el raonar-se d’un mateix sense l’auxili de cap raó

Al 2015, Triulet publica l’astupèndur, el seu segon treball instrumental, i segueix de ben a prop les línies estètiques marcades per l’àridmètric (Discmedi, 2014), alhora que n’obre de noves. Arrel de la trobada amb la poesia (amb Enric Casasses a Tira-li l’alè, 2012, i Gerard Horta a Balada de l’Holandès Errant, 2013), Triulet abandona progressivament les textures gèlides i abstractes per apropar-se cada cop més a la brillantor de la plàstica, on les cançons esdevenen fotografies autònomes que juntes, configuren un catàleg o un recull de poemes. La música de l’astupèndur també es nodreix de Suliloqui, el projecte de dansa i vídeo que Triulet enceta el 2014 amb Deborah Torres i Fernando Liesa. Sempre partint de les teranyines de guitarres i baixos amalgamats a bateries i teclats, cada tema tracta diferentment el mateix material, aquí amb la dansa, allà amb la poesia, de vegades des del no res. L’astupèndur conté dotze peces, experiments, propostes, o simplement cançons que, com la seva imatge suggereix, són dotze afirmacions independents de qualsevol tipus de narrativa o discurs més enllà d’elles mateixes

 

Leave a Reply

Your email address will not be published.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>